Sitges 2013: El meu top 5

 

cartel-festival-sitges-2013Ara que ja ha acabat aquesta 46 edició del Festival de Sitges, es hora de les valoracions. I, a l’hora de destacar el que m’ha semblat el més destacat d’aquest Sitges 2013, he elaborat un top 5, amb les pel·lícules que no podeu deixar escapar:

1. NEW WORLD: Un any més, el cinema coreà es confirma com una aposta segura, i “New World” brilla amb llum propia. Aquesta mena de Padrino coreà, o como ens la van definir al presentarla, una mescla entre “El Padrino” i “Internal Affairs, és una película vibrant, plena d’acción, trames confuses, personatjes infiltrats i situacions portades al límit. Excel·lentment interpretada per tot el repartiment, destacant el protagonista Jung-Jae Lee y el sempre excel·lent Min-Sik Choi. Una pel·lícula que no et deixa repossar pràcticament en ningún moment i que serveix d’inici a la que pot ser una saga molt interessant.

2. UGLY: Si l’any passat Anurag Kashyap es va revelar com un dels descobriments del festival, amb la seva gran Gangs of Wasseypur,aquest any el director indi s’ha confirmat com un dels noms a seguirde prop, amb la seva nova proposta “Ugly”. Aquest cop no son gànsters els protagonistes, pero la policía y els delincuents estan presents a aquesta història sobre la desaparició d’una nena  com aquest fet posa a la vista la misèria humana. Una pel·lícula dura, que també deixa un racó a l’humor y la música i on  Kashyap ens va revelant poc a poc, l’autèntica natura dels personatjes, una natura molt lletja.

3. THE WIND RISES: En el meu top 5 no podía fallar l’ última pel·lícula del mestre Hayao Miyazaki, última per haber anunciat la seva retirada definitiva del món del cine. Es cert que “The Wind Rises” no passarà a la història per ser la millor pel·lícula de Hayao Miyazaki, pel que fà a l’argument al menys, per haber optat per oferir una versió lliure de crítica política i social en aquesta aproximació a la figura de Jiro Horikoshi, inventor de varis avions de guerra japonesss de la 2ª Guerra Mundial. Pero la mà de Miyazaki es innegable, la seva maestría segueix estant a anys llum de la resta i quina millor  manera de dir adèu que amb aquest homenatje a l’aviació, tema que apassiona especialment al mestre. Miyazaki ens diu adèu amb màgia.

4INSIDIUS CHAPTER 2: el retorn de James Wan amb la història de la familia Lambert no ha decepcionat. Si amb “Insidius”, l’efectivitat de Wan a l’hora d’allargar la tensió i oferir ensurts, feia venir calfreds i més d’un bot a la cadira, en aquesta segona part segueix per el mateix camí, amb el mèrit afegit de fer-ho amb un presupost limitat, que es nota en els decorats, pero que no desmereix el resultat final. A més, en aquesta segona part s’aprofundeix més en alguns fets que només s’apuntaven el la primera part, el que dona al conjunt un tancament perfecte. Em declaro fan absoluta de la saga Insidius i espero amb ganes la tercera part, que ja ha estat anunciada, això sí, sense James Wan al davant.

5. THE CONGRESS: Aquesta pell·ícula ha sigut una de les sorpreses agradables d’aquest festival. La veritat es que no savía que esperar d’aquesta pel·lícula, al no conèixer la novel$la en la que s’inspira, però sembla que en aquest aspecte, les coincidències son poques. El que ens trobem a  “The Congress” és una pel·lícula que comença com un drama en que una actriu en hores baixes intenta tirar endavant la seva família, amb tocs de crítica a  Hollywood i la explotació de les seves estrelles, per a meitat de pel·lícula tornarnos bojos amb un gir animat i psicodèlic, que et descoloca pero també et fascina. O, al menys es el que em va passar a mi. I, al capdavant de la pel·lícula, una brillant Robin Wright.

Menció especial per a Much Ado About Something: M’agradaria mencionar aquesta pel·lícula perque és amb la que m’ho he passat millor en aquest festival, tot i que no sigui una pel·lícula de gènere. Josh Whedon i els seus amics es reuneixen a la casa del director i ens ofereixen una versió de la obra de William Shakespeare, amb el text original original però en un ambient contemporani, que es converteix en un gran divertimento. Això sí, si no us agrada Whedon i les seves sèries, potser  no disfrutareu tant d’ella com jo ho vaig fer.

Tambè podeu trobar aquest top al post corresponent en castellà a Fantascine

Quant a Esther Oliva

Barcelonina de cor, aficionada al cinema, la televisió, els llibres i les noves tecnologies. Co-directora del podcast Atmosfera Cero.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cinema, Festival de Cinema de Sitges, Opinió i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s