Aquest nen em fa mala espina

Si he aprés alguna cosa en tots els anys que porto anant al Festival de Sitges és que no hi ha cosa més aterridora que un nen en una pelïcula de por. I es que els personatges infantils en aquests tipus de films sempre son personatges inquietans i amb molta mala baba. Durant tos els anys en que estat veient películes de terror,  he tingut l’oportunitat de veure’n uns quants exemples i aquí us els porto.

No us extranyeu si després de llegir aquest post us mireu amb desconfiança els vostres fills, germanets o nebots. Jo alguna vegada ho he fet.

Si al teu fill rosset se li encenen els ulls, corre.

El Pueblo De Los Malditos: Existèixen dues versions d’aquesta història, una del 1960 dirigida per Wolf Rilla i la versió que va fer John Carpenter el 1995, pero en el dos casos la història és més o menys la mateixa. Pel que a mi respecta, us parlaré de la versió que he vist, la de John Carpenter.

Sinòpsi: En un poble de la costa dels EEUU, Midwich es produeixen uns fets molt extranys: primer tots els seus habitants perden el coneixement, i després descobreixen que totes les dones han quedat embarassades, el que comporta més d’un problema amb els marits/parelles. Al final, totes acabaran donant a llum el mateix dia a uns nens i nenes que, quant creixin seran tots rossos i actuaran de manera extranya. El metge del poble ( Christopher Lee ) i una científica del govern ( Kristie Alley ) decidiran estudiar el cas quant la conducta d’aquests nens es torni sobrenatural i violenta.

Factor infantil: El primer que crida l’atenció d’aquesta història és l’estètica dels nens i nenes. Tots son rossos, gairebé albins, van a tot arreu tots junts, aparellats i amb una actitud d’indiferència cap als adults. I els ulls, que s’els iluminen quant fan servir els seus poders. Tot plegat molt inquietant, perquè formen un grup gairebé imparable. Gairebé, perquè el fet que un d’ells no estés aparellat fa que es senti més a prop dels humans adults i això farà que sigui una peça clau en l’enfrentament entre nens i adults. Com s’ens fa veure a la película, el fet que la que havia de ser la seva parella, morís en el part fa que experimenti els sentiments del dolor i la pèrdua que els altres no tindran. Durant la película assistirem a unes quantes morts a mans d’aquests nens, totes violentes, dels seus progenitors.

De vegades els canvis de veu no tenen res a veure amb l’adolescència.

El Exorcista: del 1973 Película de terror nord-americana dirigida per William Friedkin, escrita per William Peter Blatty, que es va basar en un llibre propi. Amb Linda Blair, ellen Burstyn, Max Von Sydow i Lee J. Cobb.

Sinòpsi: l’història es construeix sobre dos eixos: per una banda tenim a Chris i Reagan, una mere i filla que viuen a Georgetown i que veuran les seves vides afectades quant la nena comenci a mostrar simptomes extranys, com la levitació o el parlar amb una veu que no és la seva. A la nena se li faran tot tipus de proves però al final s’arribarà a la conclusió que el que necessita és un exorcisme. I aquí entra en joc l’altre eix, que és el pare Karras, un sacerdot que viu una crisi de fé mentre alhora ha de cuidar de la seva mare malata. Ell, junt al pare Merrin seran els encarregats de realitzar l’exorcisme a Reagan amb resultats dramàtics.

Factor infantil: Reagan MacNeil s’ens presenta com una nena pre-adolescent, molt mona que comença a mostrar simptomes de que alguna cosa li està passant. I no és precisament el canvi. Si bé a mi la película no em fa por, més aviat fàstic, he de reconèixer que el personatge de Reagan és un dels més pertorbadors dins el món infantil. Qui no recorda aquell cap donant voltes de 360º, l’escena amb el crucifix, la de les escales, la veu, els vòmits… Realment veure aquesta película no et deixa indiferent, les històries de posesions sempre són inquietants, i no és descabellat dir que aquesta película és la millor d’aquest gènere.

No li treguis l’ull de sobre al fill que has parit.

La Profecía: del 1976. Dirigida per Richard Donner amb guió de David Seltzer. També és una película de terror nord-americana considerada de qualitat, com l’Exoscista. Amb Gregory Peck, Lee Remick, David Warner i Harvey Spencer Stevens.

Sinòpsi: el 6 de juny a les sis del matí, neix a un hospital italià un nen que anirà a parar a mans d’un matrimoni, format per Gregory Peck i Lee Remick, que aquella mateixa nit han perdut el fill que esperaven. El marit és nombratembaixador d’EEUU a Anglaterra i, un cop allí, començaran a passar fets misteriosos al voltant del nen, Damien, fets que es podríen calificacions de naturalesa demoníaca i que portaran a un desenllaç tràgic, com ha de ser.
Factor infantil: Damien, aquest és el nom de la criatura en qüestió. Un nen orfe, nascut el 6 del 6 a les 6 del matí i que, sota l’aparença d’un nen innocent de cinc anys, provocarà el caos al voltant seu. Començant amb el suicidi de la seva mainadera el dia del seu cinquè aniversari. La història no fà més que empitjorar quan entra en joc la nova mainadera que, en realitat, és la guardiana del nen diabòlic, el qui, entre d’altres coses, farà que la seva mare perdi el fill que esperava i finalment la seva mort. De vegades una bufetada a temps és el millor però en el cas del fill del dimoni no crec que funcioni.

Les cares més angelicals poden ser les més mortíferes.

Ojos de Fuego:  del 1984. Dirigida per Mark L. Lester i està basada en la novela del mateix títol escrita per Stephen King. Amb Drew Barrymore, george C. Scott, Martin Sheen i David Keith.

Sinòpsi: Ens explica la història d’Andy McGee i Vicky Tomlison, una parella que es coneix quan eren voluntaris en uns experiments amb una droga nova, que es casen i tenen una nena, Charlie. Aquesta droga té la particularitat de dotar a qui la pren de poders i, així, Andy pot manipular la voluntat dels altres, Vicky pot llegir ments i Charlie té pirokynesi. després de l’assassinat de la mare per part d’una agència del govern, Andy i Charlie es veuran obligats a escapar durant molt de temps, fins que seran empresonats i manipulats. La resta l’heu de veure.

Factor infantil: és una nena i es diu Drew Barrymore, la d’E.T. Al llarg de la película ens la presenten com una nena molt bona i una mica superada pels aconteixements al seu voltant, que té por d’ella mateixa i el seu poder per provocar focs. Al llarg de la película assistirem al desenvolupament d’aquest poder que arribarà a la seva màxima expresió en un explosiu final. Realment, sota l’aparença d’una nena dolça e innocent s’amaga un gran perill. Una de les altres coses que em pertorba d’aquesta película és el gran interés que demostren els adults amb aquesta nena, quasi fregant la pedofília. No sé si és cosa del doblatge o és que està fet així, però em va semblar un punt malaltís, sobretot en el cas del personatge de George C. Scott.

Tots sabem de l’aura inquietant que desprenen els bessons vestits igual.

El Resplandor: del 1980. Stanley Kubrick, y també basada en una novela de Stephen King. Amb Jack Nicholson, Shelley Duvall i Danny lloyd.

  Sinòpsi: La història ens parla d’un home, Jack, que accepta un treball com a vigilant en un hotel, Overlook, que durant els hiverns està tancat. El problema amb aquest hotel és que té una mena d’ambient malaltís que provocarà la bogería d’en Jack, la recaiguda del seu fill en l’hàbit de parlar amb un amic imaginari mentre veu visions i la desesperació de la seva dona, Wendy, que, de cop i volta es veurà lluitant per la seva vida i la del seu fill, quant el marit s’obssessioni amb l’idea de matar-los.

Factor infantil:  aquí el tenim per triplicat. D’una banda tenim en Daniel, el fill del matrimoni, que té el dó anomenat Shinnig, una mena de poder telepàtic que li permet tenir visions de coses que han ocurregut en un lloc. El problema és que totes les imatges que veu en l’hotel corresponen a uns assassinats produits fa uns anys, per l’antic guarda de l’hotel. El trauma que li provocaran aquestes visions farà que reverteixi a un antic costum que tenia de parlar amb un amic imaginari. D’altra banda estan les bessones que apareixen a les visions d’en daniel, les filles assassinades per l’antic guarda i que només pel seu aspecte ja d0nen molt mal rotllo.

Guarda’t de quedar-te a un poble sense adults.

Los Chicos Del Maíz: del 1984. dirigida per Fritz Kiersch y també basada en una novela d’Stephen King.  Amb Linda Hamilton, Peter Horton, John Franklin i Courtney Wells.

Sinòpsi: Un  matrimoni format per Linda Hamilton y Peter Horton, un matrimoni amb problemes que, de camí cap a Califòrnia, atropellaran a un nen, només per descobrir després que ja estava mort.  Aquesta parella es trobarà aïllada a un poble fantasma, Gatlin que, per la seva sorpresa i posterior horror, ha estat pres pels nens d’allí, que responen a una entitat anomenada ” Aquell que camina entre el blat”

Factor infantil: Aquí tenim un exemple de contaminació general de la població infantil, que han adoptat la creença en “Aquell qui camina entre el blat” i, en el seu nom, assassina a tothom que tingui més de 19 anys. Un dels seus líders, Malachi Boardman, és el clar exemple de personatge insufrible, només superat pel altre líder, Isaack. Unes interpretacions una mica exagerades, que encara resulten pitjors amb el doblatge. Veient aquesta película t’ho pensaràs dos cops abans de posar-te a caminar per enmig d’un camp de blat.

Les aparences enganyen.

El Buen Hijo: del 1993. dirigida per Joseph Ruben i amb guió d’ Ian McEwan. Amb Macaulay Culkin, Elijah Wood, Wendy Crewson i David Morse.

Sinòpsis: Sota l’aparença de fill perfecte, carinyós, amable i servicial, s’amaga un nen amb molta mala llet, de tendències homicides i que no descansarà fins a aconseguir el que vol: Lliurar-se de la seva família. Al seu món arribarà Mark, el seu cosí, que serà el primer de notar aquesta naturalessa malvada i que intentarà en més d’una ocasió posar sobre avís als seus tiets, sense aconseguir-ho. sort que la mare d’en Henry, mosquejada per tot plegat, posarà fí a tanta bogería.

Factor infantil: Macaulay Culkin, en la seva millor interpretació de la seva curta carrera cinematogràfica. Un nen que aparenta bondat però que, quant li mires als ulls veus la maldat que si amaga. A mi em va tenir nerviosa tota la película, tant per les dolenteries/atroçitats que cometía, com per la seva capacitat per tergiversar tot, fent apareixer culpable al seu cosí. La resolució final de la història és tant polèmica, pel que implica, com satisfactòria pel que representa. És la típica película en que et venen ganes d’agafar al nen per banda i donar-li un bon mastegot. Potser l’única película que recomanaría d’aquest actor.

I fins aquí la primera part d’aquest recull de nens i nenes inquietants de les películes de terror.

Si en voleu saber més coses, us recomano que escolteu l’episodi d’Atmosfera Cero 1×12 on hi surten una bona part d’ells.


 

Quant a Esther Oliva

Barcelonina de cor, aficionada al cinema, la televisió, els llibres i les noves tecnologies. Co-directora del podcast Atmosfera Cero.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cinema, Festival de Cinema de Sitges i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s