Mirror Mirror o com desaprofitar a Julia Roberts

Aquests últims messos s’ha posat de moda en el cinema i la televisió l’adaptació de contes de fades, concretament del conte de la Blancaneus i els 7 Nans. Tenim l’adaptació en comèdia Mirror Mirror; una més fosca titulada Snow White and the Huntsman; una versió encoberta anomenada The Orden Of Seven amb Saoirse Ronan (Hannah) ; la ració setmanal a la sèrie de l’ABC Once Upon A Time, fins i tot una versió espanyola dirigida per Pablo Berger que serà en blanc-i-negre, muda i amb Maribel Verdú com a protagonista (??)

En aquesta ocasió us vull parlar de Mirror Mirror, l’última película de Tarsem Singh (Inmortals) protagonitzada per Julia Roberts com la Madrastra, Lily Collins com Blancaneus, Arnie Hammer com el Príncep i Nathan Lane com un criat una mica desastre. Fins i tot Sean Beanté un petit paper com el Rei.

Sean Bean passava per allí.

Sinòpsis:

Després d’una introducció animada on ens posen en antecedents de l’història de la Blancaneus i la seva familia, la película ens explica, en un to desenfadat, l’història desde el punt de vista de la Madrastra: així tenim que la reina per tal de salvar el seu país de la ruina es veurà obligada a casar-se, i és així com coneixerà al Príncep Alcott i com l’intentarà convèncer per que es casin. Però aquest ja haurà conegut previament a Blancaneus per casualitat i el seu record serà un impediment. A tot això tenim la història de la Blancaneus, una noia que ha viscut tancada al castell d’esquena al que passa al seu regne i que quant ho descobreixi es decidirà recuperar-lo de les mans de la seva Madrastra. I com a cirereta del pastís tenim l’ història dels 7 Nans, que al ser repudiats per la societat s’han convertit en una banda de lladres amb xanques que, per atzars del destí, ajudaran la Blancaneus en la seva missió.

Blancaneus i els 7 Nans

Opinió:

És Mirror Mirror una película dolenta? No. Té una producció molt cuidada, una ambientació espectacular en molts moments. Es noten els diners gastats en el vestuari. Encara que també s’ha de reconèixer alguns decorats de cartró-pedra. I té a Julia Roberts, un valor segur. És una película dirigida a un públic ampli, que pot agradar molt als nens i que és per veure en familia. Una comèdia que té com a fil argumental un conte de fades i que a més té aventures i una mica d’amor.

M’ha agradat Mirror Mirror? No. Perquè? Per varies raons: per començar, la protagonista Lily Collins no té gens de carisma, la seva Blancaneus és un personatge que no m’inspira excesiva simpatía. Una noia que passa de l’ignorància total a muntar una revolució ella soleta i que de cop i volta es troba desesperadament enamorada d’un príncep al que a penes a tractat 5 minuts. Una mica mal portat aquest aspecte. I en l’aspecte estètic, en que pensaven a maquillatge? Aquestes celles tan gruixudes que porta son un element més de distracció. De debó no se en que pensaven. Per no parlar del vestit final blau i taronja i amb una llaçada al darrera quasi tan gran com ella. No és que interpreti malament però tampoc és una maravella. I el ball final…
D’altra banda tenim la banda dels 7 nans, una banda de lladres que es dedica a fer atracaments per benefici propi i que utilitzen unes xanques per aparentar més alçada. Els nans saltarins diria jo, cacascú amb la seva personalitat i que es dediquen a entrenar la Blancaneus en tota mena de tècniques de lluita. Especialment em va molestar el nan anomenat “Media Pinta” que és com el Don Joan del grup i estaba cada dos per tres tirant-li els trastos a la Blancaneus. Graciós les dos o tres primeres vegades però que al final cansa i no té sentit.
En quant al príncep Alcott dons no és que tingui molta relevància i més aviat li toca el paper humorístic de la parella/trio ( moment Puppy Dog Love Potion ) que de cop i volta es dona comte que està super enamorat i al moment següent es disposa a casar-se amb la Reina. En el seu favor s’ha de dir que cau sota un encantament que , como no, serà trencat per un petó d’Amor Autèntic.
Un altre personatge més per la banda comica és Brighton, el servent de la Reina, que a més de ser una mica maldestre també em sobraba una mica. Potser no cal donar tant de protagonisme a un personatge com aquest havent-hi els altres.
I per últim m’he reservat el personatge de la Reina perquè, tot i ser un paper que desaprofita la capacitat de Julia Roberts, trobo que és del millor de la película. M’explico: com a versió en comedia que és Mirror Mirror és normal que tots els personatges estiguin enfocats de forma més o menys desenfadada. En el cas de la Reina és un personatge en que la comèdia està més al seu voltant ( príncep, Brighton ) que en ella, encara que té algunes sortides gracioses ( com les reaccions al veure el príncep descamisat, o la sessió asco-spa ) I, d’altra banda, trobo que quant es posa en un paper més seriós, sobretot quan implica el seu reflexe al Mirror Mirror del títol, és quan guanya més. Aquesta altra vesió d’ella si em va agradar. una Madrastra maligna, ambiciosa i que utilitza la màgia per als seus objectius ( escena de les titelles; el penjol i el que implica ), inclús el món interior del mirall, tot molt tètric. Però tractant-se d’una comèdia és evident que no es podien passar en el aspecte més fosc. Però em quedo amb aquest aspecte del personatge molt més interessant per a mi.

Un últim apunt és per l’escena final, la gran festa de casament i el número musical ” I believe ” de musica de caràcter clarament inspirada en Bollywood, i de nivell de coreografia principiant ( us ho diu una persona que a fet més de tres anys de dança Bollywood en una acadèmia ) que, per molt que el director sigui de la Índia i hi vulgui posar el seu segell, per al meu gust desentona bastant. I, tot i amb això, no me la vaig poder treure del cap durant dos dies seguits.

Conclusió: recomanaria Mirror Mirror? Doncs sí. El que crec és que per poder opinar d’una película l’has d’haver vist. Si vols veure una nova versió del conte de La Blancaneus, que a més és fet en tó de comèdia i on surt Julia Roberts doncs endavant. I si hi portes als teus fills o nebots doncs millor. Amb el vostre permís, i a falta de veure Snow White and the Hunstman amb la Charlize Theron, jo em quedo amb la versió que ens ofereixen setmanalment els nois de Once Upon A Time i, de pas, us la recomano.

Quant a Esther Oliva

Barcelonina de cor, aficionada al cinema, la televisió, els llibres i les noves tecnologies. Co-directora del podcast Atmosfera Cero.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cinema, Opinió i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s