Una Joia Moderna: ‘The Artist’

I havia d’arribar l’últim dia del Festival de Sitges per ensopegar la que, sense cap mena de dubte, és la película que més m’ha agradat aquesta edició: The Artist.

Avalada per diversos premis, entre ells al millor actor per Jean Dujardin al Festival de Cannes i el premi del públic al Festival de Sant Sebastian, ‘The Artist’, de Michel Hazanavicius, és una d’aquelles perles cinematogràfiques que de tant en tant sorgeixen dins el panorama cinematogràfic.
Ens trobem davant un film que ens mostra una part de la història del cinema que va ser clau en el seu moment: el pas de les pel.lícules mudes ( silent movies ) al cinema sonor ( talkies ) a través de la història d’un actor i el seu declivi al no poder-se adaptar als nous temps i com, paral.lelament, una nova jove estrella s’anirà obrint pas i eclipsant-lo.

El primer que sorprén de ‘The Artist’ és com està rodada, ja que ens trobem davant una pel.lícula en blanc-i-negre i muda, uns mètodes de rodatge que estan en desús avui en dia. Però passada aquesta primera experiència, i ho dic desde la meva ignorància del fet abans de veure-la, podem gaudir d’un exceŀlent film que mereix passar a la història del cinema.

Tampoc el tema és nou: Gene Kelly i Stanley Donen ja el van abordar en la pel.lícula de l’any 1952 ‘Singin’ in The Rain‘, en la meva opinió, el millor musical de la història del cinema. Però, si bé el tó d’aquella cinta és optimista i desenfadat, Hazanavicius ha sabut combinar una història majoritàriament dramàtica amb tocs de comèdia que serveixen d’ alleujament i, no sé si volent o no, en molts moments sembla un homenatge a la cinta de Gene Kelly. Com també és un homentge a les pel.lícules de l’època muda i als seus galants, perquè no es pot negar que l’aparença de George Valentin recorda fortament a actors com Douglas Fairbanks o Rodolfo Valentino.

Son també destacables les interpretacions de tots el seus actors que, en major o menor mida, aporten el seu granet de sorra a tot el conjunt. A part de la parella protagonísta formada per Dujardin, excel.lent en el seu parer de George Valentin, combinant moments còmics i dramàtics, i Bérénice Belo en el paper de la jove nova estrella, tenim a James Cromwell, John Goodman, Penelope Ann Miller i una breu aparició de Malcom MacDowell. I no hem d’oblidar el gós, que tindrà el seu paper fonamental a la història.

Sóc conscient que aquesta no és una pel.lícula que estigui destinada al gran públic, ni serà estrenada en cents de sales, ni contarà amb una campanya de propaganda per terra, mar i aire, sino que és una d’aquelles cintes que funcionen amb el boca a orella. Però si podeu veure-la no deixeu passar l’oportunitat.

Quant a Esther Oliva

Barcelonina de cor, aficionada al cinema, la televisió, els llibres i les noves tecnologies. Co-directora del podcast Atmosfera Cero.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cinema, Festival de Cinema de Sitges i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s