Opinió: Un Dios Salvaje

Fà poc he tingut l’oportunitat d’anar a veure  Un Dios Salvaje ( Carnage ), l’última pel.lícula de Roman Polanski,  director francés amb una llarga i variada filmografia i una no menys tumultuosa vida privada.

Penelope, Michael, Nancy i Alan

El guió està co-escrit per Polanski i Yasmina Reza, i és l’adaptació de l’obra teatral de la mateixa Reza. La musica va a càrrec d’Alexandre Desplat, autor de la música a El Discurso Del Rey o The Ghost Writerentre d’altres. Els seus intèrprets són Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz i John C. Reilly.

La pel.lícula és una co-producció entre França, Alemania, Polonia i Espanya.

La sinòpsi és bastant simple: en una història que es desenvolupa entre la sala d’estar i el replà d’una casa, dos matrimonis, els Longstreet i els Cowan, es troben per parlar sobre una baralla que han tingut els seus dos fills, en la que un d’ells surt ferit. A partir d’aquí i durant 80 minuts som testimonis de com aquesta reunió que comença molt tranqil.la i moderada acaba  de forma més descarnada i  agresiva. Passarem dels bons modals i els retrets disimulats cap al deteriorament de les relacions entre els quatre i que, a partir d’un cert punt de l’acció que té a veure amb el personatge de Kate Winslet i una coca-cola calenta, es torna desagradable i et deixa una sensació d’incomoditat que ja t’acompanya fins al final, que té un colofó certament hil.larant. I que passa amb els nens? Doncs que com nens que són, no necessiten l’intervenció de ningún gran per arreglar els seus problemes.

Apoteosis

He de reconèixer que tot i les crítiques positives que havia escoltat i l’interés que em despertava aquest film, vaig anar a veure’l sense grans esperances, ja que Polanski no és precisament un dels meus directors preferits, i em vaig trobar amb un film molt divertit que en el fons t’està fent una crítica brutal sobre les aparences i les misèries humanes i que té un grup d’actors fantàstics que saben portar el ritme de la pel.lícula en tot   moment i ens ofereixen quatre interpretacions ben diferents i alhora    estupendes, de les quals destaco Jodie Foster com la dona de classe mitja, amant de l’art i amb un rencor disimulat cap al seu marit ( John C. Reilly ), i Christoph Waltz com l’advocat de grans empreses, que té com a eix de la seva vida la feina i és desagradable i impertinent amb tothom, inclosa la seva dona ( Kate Winslet ).

Si voleu saber-ne més, us recomano vivament que no us la perdeu, disfrutareu d’una molt bona pel.lícula, riureu i, per descomtat, veieu-la en versió original. Els accents dels actors son un altre dels al.licients.

Quant a Esther Oliva

Barcelonina de cor, aficionada al cinema, la televisió, els llibres i les noves tecnologies. Co-directora del podcast Atmosfera Cero.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cinema, Opinió i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s